Roses a la sang

 

 

 

 

 

 

 

TÒNIA PASSOLA

Poemas em catalão e em castelhano


Nacida en el corazón de Barcelona, licenciada en Historia del Arte y catedrática de Lengua y Literatura Catalanas de secundaria, la poesía de Tònia Passola, clara y profunda, no está sometida a las estéticas en voga sino a una nueva forma de exploración que les permite abrirse a una belleza poco común, visceral: más cercana a la vida misma. En sus libros Cel rebel, La sensualitat del silenci, Bressol, L’horitzó que no hi és y Nua, realidad y sueño la dicen y ella, a pesar de las limitaciones del decir, las dice. Tiene publicada la antología en edición bilingüe: “Margelle d´étoiles”, catalán-francés (” Poètes des cinq Continents”, Éditions Harmattan, Paris 2013).

Ha participado en festivales internacionales y su poesía ha sido incluida en antologías y revistas al francés, italiano, rumano, inglés, castellano, neerlandés, griego, macedonio, albanés, árabe y  chino. En 2014 fue honorada con el premio “Nene Terese” en la ciudad de Gjakova de la República de Kosovo, en 2015 con el “Alejandro el Grande” en la isla griega de Salamina y en 2017, en Macedonia, en el International Poetry Festival “Ditët e Naimit” de Tetova fué reconocida con un premio “For the special poètic creativity” .


POEMA

Els moments tornen de la mà dels dies

com el poema surt del bosc de les paraules.

La seva savia injecta lluminosa verdor,

rel del deixar-se endur, eco de les llavors.

 

Ben endins es mou el crit,

que amb la veu vol florir.


PLENILUNI

Flamegen els tions de la infantesa,

escalf que no mor, tot d´una revifa,

guspira franca de la jovenesa.

 

L´ànima, lluna en les negrors del cel,

creix entre l´erm migdia dels pantans.

S´ha amagat nova, ha eixit quart creixent,

s´il.lumina amb el doll de lluna plena

fins que l´ombra infinita de l´obscur

l´engoleix, li retorna la puresa.


VESTITS

Desig, avui, tornes a proposar-me

que em posi un altre dels teus fantàstics vestits.

Em vesteixo amb les formes del teu desig, que és el meu.

Ho saps, m´atreus, i tu no pares:

concerts, exposicions, llibres,

pel.lícules, anades al teatre…

Junts ens perdem pels cels dels teus viatges.

Els teus vestits mai no s´acaben,

se m´apropen amb jocs provocadors;

sempre nous, sempre antics,

com els dels llibres que obren la mirada;

com la veu del petó, de la traïció,

que em llegeixen i rapten amb paraules.

Ja ni me´ls trec,

es fonen en la meva pell,

llambregen a la meva cara.

 

Desig, que em crees i recrees,

avui vull tornar d´hora a casa.

La meva filla es configura també en tu:

goig de rebel.lió, estelles d´enyorança…

Les vostres explossions plenes d´exigència

escampen vius paisatges

i a la vegada, m´esclafen.

 

¡Continua temptant-me, doncs.

Injecta´m tendra passió!

Fes que se´m disparin les ales!

Sense amor no podria respirar.

Sense tu, esdevindria un cadàver

sense ànima.


MITES CAIGUTS

 

                                 (Cessa, la condizione di poeta, quando
                                                         il mito degli uomini dècade…)
P.P Pasolini

 

Tots els meus mites han caigut,

s´han estavellat dins el buit barroer del record,

dins el forat magnetitzat del fosc absurd,

dins el barranc vertiginós del somieig.

 

Astronauta a la pàtria de no ningú,

camino sense tubs ni menges artificials.

 

¡Pastilles i bosses de plàstic, aire que devoro,

no em tempteu! No veieu la meva salut

anacrònica?

¿Resta encara algun mite dintre meu

ofegat entre els roquissars del pensament?

¿Puc percebre, talment les guitzes d´un nadó,

alguna ànima viva a qui

adorar?

 

Sóc el meu ahir, el meu demà, claustre

on introduir l´asfalt solitari

del cor, l´èxtasi del gemec.

 


NAIXENÇA

Nèixer, joc que exigeix

la partida amb el foc,

l´aire, la terra i l´aigua.

La jugada amb la mort.


 LISBOA

Les ciutats es coneixen amb la gent

que admires i mai no has saludat,

al costat de la passa solidària

d´aquells amb qui has après a caminar.

Si des dels miradors les olors viuen

en les parets vestides de rajola

quan la veu de la nit brolla saudade

d´uns llavis càlids i apassionats.

Si els peus cruixits s´asseuen en un banc

mentre el sol parpalleja en el tramvia

que puja amb calma els carrers de Lisboa,

esclaten roses d´amor a la sang.

Roses vers la ciutat, vers l´ombra amiga,

la del fado, el poema, ara amb Amàlia

Rodrigues, ara amb Fernando Pessoa.


COIMBRA

El gòtic

d´una petita

església,

avui,

una taverna,

i el cant,

el fado,

omplint-la.

El cant,

el fado,

llac

de melanconia,

llenguatge

encès,

l´amistat,

el comiat,

la ferida.

Cant,

el cant

i les seves

vocals:

Coimbra tem mais encanto

na hora da despedida.

I

repetir,

repetir,

la tornada.

Repetir

i repetir

les veus

vocals

de l´ànima.

Coimbra tem mais encanto

na hora da despedida.

Una i altra vegada.

La tornada.

Pronunciació

de la llàgrima,

del somriure.

 

 

Tret

al cor,

homenatge,

companyia.

Coimbra tem mais encanto

na hora da despedida.

Raig

d´enyorament.

Vida

de

cada

síl.laba.

Sí,

de cada paraula

compartida.

Agraïment,

a la llengua.

Coimbra tem mais encanto

na hora da despedida.

Recíproc

agraïment.

Sí,

també el

d´ella,

llengua,

llanterna

que ens ha guiat,

i amb qui

hem volgut,

pogut,

parlar.

Que ens ha permès,

conversar,

sense

saber-la.


HABITACIÓ AMB BONA VISTA

Obrim els porticons, home d´instants fets sempre.

Que recorrin falues les vèrtebres del Nil.

Embrutem-nos el rostre amb la pols dels poblets,

amb les parets que eleven els colors de la terra.

Que ens encerclin els nens com els palets al riu,

les danses convertides en braçalets de pètals.

Alimentem el cor de mirades de selva,

de rialles de coco amb voluntat d´entendre.

Siguem entre els llumins flotants d´un vintè pis,

entre els clàxons calents de les urbs asiàtiques.

 

Que brilli la sal blava en temples i columnes

i alcin les cariàtides la pedra del present!

Que l´aigua clapotegi indefensa als palaus

i miolin els gats dins els seus ulls de gespa.

Regni sobre teulats l´univers de les cúpules

i els xiscles dels ocells trenquin la nit suspesa.

Que ens esguardin Van Goghs, Botticellis, Rembrandts;

ens acceptin les places, avingudes dels segles.

Cloguem els porticons, amor que encens el temps:

dins nostre, hi ha tants paisatges per conéixer!


RITUALS

Els rituals són la vida i la mort

dels pobles, l´aire que els obre els pulmons,

també el que els dóna duresa de pedra.

M´agraden tots els pobles que han après

de viure sota la seva frescor.

 

Però a vegades, alguns rituals

entortolliguen el dogal al cor,

són enderroc, immòbil baluerna.

 

Apareixen sovint nous rituals,

però festejo i em fonc amb els vells.

Ells han estat el goig, l´amor, els segles.

 

Els estimo a tots ells, amb els seus pous,

les seves amples i úniques voreres,

els llargs camins que han dut

les seves petges.

 

Amb els mars que els han fet, els seus silencis,

la pluja verda, els incendis del vent…

la seva aguda i antiga innocència.

 

Els estimo amb els seus sentits obscurs,

amb les paraules de la seva terra.


EXCREMENTS

Com la nena índia agafa excrements

que s´han cuit entre les branques del sol

i els va encastant a la paret malalta,

com la dona massai s´omple les mans

de fems i enmig de la blavor brunzent

els pasta fins a cobrir la cabana,

els excrements de l´esperit

poden ser també aprofitats

per enlairar el poema

amb la paraula.


TÒNIA PASSOLA